El llenguatge i diferències entre l'oral i l'escrit

Què és el llenguatge? Definició general:

És un medi de comunicació i és el més extens del tots els que poseim. És el factor bàsic que ens constitueix com a éssers humans perquè fa possible el discurs abstracte i la parla desplaçada. A més a més, amb el llenguatge ordenem tant les experiències que tenim de l'entorn amb les que s'originen de nosaltres mateixos. Juga el paper principal en la constitució del pensament i és, també, el suport de la memòria. Per últim, podem dir que ens permet l'expressió lliure i interior i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos.

Podem parlar de dos tipus de codis, l'oral i l'escrit. Un individu que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua, ha d'aprendre els que no coneix i necessita, els que són només específics del codi escrit: aquelles regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral. També, aquestes diferències les podem dividir en contextuals (es refereixen al context de la comunicació) i en textuals (fan refència al missatge de la comunicació). 

DIFERÈNCIES CONTEXTUALS
CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Canal auditiu: el receptor comprèn amb l’oïda el text.	Canal visual: té una capacitat de transmissió d’informació superior a l’auditiu.
El receptor percep successivament els diversos signes del text.	El receptor els percep simultàniament.
Comunicació espontània: l’emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ha dit.	Comunicació elaborada: l’emissor pot corregir i refer el text.
Comunicació immediata en el temps i en l’espai.	Comunicació diferida en el temps i en l’espai.
Comunicació efímera. Sons només perceptibles en el temps que duren en l’aire.	Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren.
Utilitza molt els codis no-verbals: el moviment del cos, la fisonomia, els gestos…	Els utilitza poc: la disposició de l’espai i del text, la textura del suport, etc.
Hi ha interacció durant l’emissió del text.	No hi ha interacció durant la composició.
El context extralingüístic té un paper molt important.	El context és poc important. L’escrit és autònom del context.

DIFERÈNCIES TEXTUALS
CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Adequació
Tendència a marcar la procedència de l’emissor.	Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor.
Associat a temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius.	Associat a termes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius.
Coherència
Selecció menys rigorosa de la informació.	Selecció molt precisa de la informació.
Més redundant	Menys redundant.
Estructura del text oberta.	Estructura tancada.
Estructures poc estereotipades.	Estructures estereotipades.
Cohesió
Menys gramatical	Més gramatical.
Utilitza molt els elements paralingüístics	Utilitza pocs elements paralingüístics.
Utilitza força codis no-verbals.	Utilitza pocs codis no verbals.
Freqüència alta de referències exofòriques.	Freqüència alta de referències endofòriques.
Gramàtica: fonologia i grafia
Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids.	Gairebé no incorpora aquestes formes.
Gramàtica: morfologia
Prefereix solucions poc formals.	També usa solucions formals.
Gramàtica: sintaxi
Tendència a usar estructures sintàctiques simples.	Ús freqüent d’estructures més complexes i desenvolupades.
Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades.	Absència gairebé absoluta d’aquest tipus d’estructures.
L’ordre dels elements de l’oració és força variable.	Ordre més estable .
El·lipsis freqüents.	El·lipsis menys freqüents.
Gramàtica: lèxic
Prefereix lèxic no marcat formalment.	Tendència a usar lèxic marcat formalment.
Freqüència baixa de mots amb significats específics.	Freqüència molt alta.
Accepta la repetició lèxica.	Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims.
Ús de proformes i hiperònims en funció dels mots jòquer.	Tendència a usar els mots equivalents i precisos.
Ús de tics lingüístics.	Absència d’aquests elements.
Ús de mots crossa.	Tendència a eliminar-los.
Ús freqüent d’onomatopeyes, frases fetes...	Ús molt escàs.

Per tal d'entendre millor alguns dels elements que apareixen a la taula podem parlar de les característiques o propietats del text. En trobem de dos tipus: les descriptives i les prescriptives.

Dintre de les descriptives, tenim la coherència, la cohesió i l'adequació:

• Adequació: grau d'adaptació d'un discurs a la seva situació comunicativa. Tenint en compte l'interlocutor i el propòsit o objectiu.
• Coherència: propietat del text que selecciona la informació rellevant de la que no n'és. A més a més, estableix la relació lògica i no contradictòria entre les diferents parts d'un discurs tenint en compte l'estructura lògica del text.
• Cohesió: conjunt de relacions o vincles de significat que s'estableixen entre dferents elements o parts del text i que permeten al lector interpretar el text ab eficàcia.

Dintre de les prescriptives, tenim la correcció i la variació:

• Correcció: norma explícita d'ús en una comunitat lingüística de parlants.
• Variació: qualitat dels trets estilístics i expressius d'un escrit d'acord amb determinats valors i actituds socials.

Tot i totes aquestes diferències, hi ha una relació entre l'oral i l'escrit:

La relació ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg de la història. Per als medievals l'escrit era molt més important que l'oral. En canvi, per a la lingüística estructuralista i per a la generativa del segle XX l'oral és un objecte únic dels seus estudis, mentre que l'escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.

Entre els autors que han estudiat la relació de l'escrit amb l'oral, Gérard Vigner i Leonard F. M. Scinto ofereixen dues visions globals i complementàries.

Vigner analitza la qüestió des de l'òptica de la didàctica de la llengua i presenta tres models de relació oral-escrit, que es corresponen amb tres concepcions de l'ensenyament de la llengua.

Scinto analitza la qüestió des d'una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral-escrit.

El pensament, la capacitat de pensar, és la característica principal que ens diferencia dels altres ésser vius. I segons pensen molts dels personatges reconeguts en el món, el pensament no existiria sense llenguatge, ja que és l'eina principal, i és per això, que li hem de donar la importància que es mereix. No podem dir, o no podem decidir quin dels dos llenguatges és més important. S'ha de fer un bon ús dels dos tipus de llenguatge i saber quines són les característiques de cadascú per poder comunicar-se correctament amb els altres i utilitzar les característiques respectives de cada llenguatge, per demostrar el nostre bon ús de la llengua que parlem i escrivim.

També m'agradaria compartir amb vosaltres una sèrie de jocs que es poden realitzar per tal de practicar el llenguatge i la comuniació, ja que a l'assignatura de psicologia vam fer un treball sobre "La comunicació i llenguatge". Aquests jocs són: el gran dictat (que podem jugar amb l'aplicació de l'ipad o per la televisió), el pistoler (per practicar la comunicació no verbal), el telèfon, endevina la cançó (consisteix en terarejar una cançó i que els altres l'endevinin) i mots prohibits (podem trobar en el programa de televisió de la partida, on es tracta en definir una paraula sense utilitzar una sèrie de mots que no es poden dir).
Us convido a que jugueu i practiqueu i si teniu altres jocs m'agradaria que ho compartissiu amb mi. Gràcies!